El Territori

El Bruc ha estat històricament una població eminentment agrícola en què la superfície dedicada al conreu ha estat sempre protagonista, sobretot al peudemont montserratí.

Aquesta zona és delimitada pel camí que puja a Can Maçana, per la Muntanya de Montserrat i pel límit del terme que delimita amb Collbató i els Hostalets de Pierola.

Malgrat això, a partir de l’arribada de la industrialització, el pes del sector primari ha disminuït en favor de la indústria i, darrerament, dels serveis.

El paisatge del Bruc, i especialment la zona del peudemont i els voltants del poble del Bruc, és un mosaic que es configura a través de l’evolució, al llarg de la història, del treball de la terra.

El paisatge ha estat sempre format per conreus de secà, fragments de bosc aïllats, rieres, torrents, horta, vies de comunicació, masies, masos i camins. En tot aquest maremàgnum d’elements, l’espai dominant fins a mitjans del segle XX ha estat l’agricultura, que ocupava totes les zones possibles per a la seva viabilitat, i deixava reduïdes illes de bosc en les zones menys aptes (zones amb fortes pendents, roquissars…), o rodals per treure’n fusta i llenya.

A mitjans del segle XX, la recerca de millors condicions salarials i de vida va provocar un gran èxode de persones, que anaven a viure a a les ciutats de l’entorn per treballar a la indústria o cercar noves oportunitats. Això va provocar que progressivament s’abandonessin molts espais agrícoles, especialment els més petits, molts dels quals destinats a vinya, i en va propiciar l’ocupació per boscos, amb les conseqüències nefastes que podem veure a dia d’avui, d’increment del risc i intensitat dels incendis.

Caminant pel bosc, avui, podem trobar molts indicis de les antigues feixes i parets de pedra que les limitaven. La combinació d’elements que dibuixen el mosaic agroforestal afavoreix la biodiversitat, la riquesa paisatgística i també l’extinció d’incendis.

En l’actualitat, el conreu de l’oliva és el clar protagonista del peudemont. En els últims anys s’han recuperat una sèrie de finques oleícoles que havien estat abandonades a meitats de segle XX, encara que això encara no s’ha acabat de traduir del tot en la sortida d’oli bruquetà al mercat.

Però antigament, fins a l’arribada de la fil·loxera als volts del 1890, la vinya era la veritable protagonista. Més enllà de la toponímia, amb noms com la Vinya Nova, que delaten aquest passat, avui tan sols hi trobem tímides feixes de vinya que acompanyen les oliveres.

Vinya i olivera comparteixen l’espai amb matollars mediterranis i pinedes de pi blanc, pinedes que, astutes i ràpides, ocupen aquelles feixes de conreu abandonades a principis-mitjan segle XX.

Avui és el bosc que predomina en zones costerudes (més difícils de cultivar), entre els conreus i al voltant dels nuclis poblats.

Les brolles de romaní i timonedes amb bufalaga i foixarda, pròpies d’indrets calcícoles de terra baixa, i que neixen després dels incendis forestals, predominen gran part del paisatge del Bruc. El matollar o bosc baix correspon en bona mesura a les àrees on va arribar l’incendi de 1986, a tocar de les finques de Can Salses i el Castell, i que encara es troben en regeneració.

Entre pinedes, camps de conreu i brolles, del peudemont als punts més alts de la muntanya de Montserrat trobem, allà on la pendent ho permet, els alzinars.